Lectura 5: Desarollo y libertad, de A. Sen (2000)

Amartya Sen, Premi Nobel d’economia l’any 1998, és un economista que trenca amb la concepció de l’economia clàssica. Fins al moment, tots els economicistes es basaven amb la teoria que tots els homes i dones som iguals. Sen fa un pas més i diu que un factor important de l’ésser humà és la diversitat.
A l’article “La llibertat individual com un compromís social “ens fa un estudi del que creu ell per al desenvolupament. Trenca amb la visió del desenvolupament de la teoria del capital humà i aposta per la llibertat de cada individu. Sen pren una perspectiva que va més enllà de factors econòmics i eficients que porten una major productivitat, posant èmfasi en el desenvolupament en relació a la llibertat i la democràcia.
En una de les principals tesis de l’article ens diu que són els propis individus els que han d’assumir la responsabilitat de desenvolupament i de la transformació del món en què viuen. Estem en un món on hi ha problemes i misèries. Hem de ser conscients que aquests problemes són intrínsicament problemes nostres i hem de prendre’n una responsabilitat. Sen creu que cada individu ha de tenir un compromís social amb la societat on viu.
Conseqüentment, és molt important la responsabilitat individual de cada persona. Si parléssim de responsabilitat social quedaria dividida i faria que s’anul·lessin factors com la motivació o la participació. Per tant, hem de posar èmfasi al paper de la responsabilitat individual. Com diu Sen “Sin la libertad fundamental y la capacidad para hacer una cosa, una persona no puede ser responsable de hacerla. p. 340”. És per això que la llibertat és necessària per tal d’assumir la responsabilitat individual. Cal exercir aquesta llibertat de forma individual a través d’altres institucions, a més de l’Estat, com per exemple organitzacions socials, polítiques, mitjans de comunicació, etc.
Sen no és el primer autor en parlar que la llibertat és un factor motivador per avaluar el canvi econòmic i social. Altres autors anteriors, estudiats a classe, com Adam Simth (llibertats humanes crucials), Karl Marx, John Suart Mill (perspectiva utilitarista) o Hayek ja parlaven de llibertat. Alguns economistes del desenvolupament també han pres la llibertat com a criteri de desenvolupament (Bauer i Lewis).
Sen es pregunta si existeix una diferència significativa entre l’anàlisi del desenvolupament que creu en el creixement de la producció per càpita i l’anàlisi que es centra més l’atenció amb l’augment de la llibertat de l’home. La diferència rau entre “l’aspecte dels processos” i l”l’aspecte de les oportunitats” de la llibertat.
Per tant, Sen trenca amb la concepció tradicional del desenvolupament basat en “el creixement de la producció per càpita” i dóna especial importància a la capacitat humana. Diu que hi ha una certa relació entre capital humà i capacitat humana. El capital humà es centra en la necessitat dels humans per tal d’augmentar les possibilitats de producció, mentre que la capacitat humana centra l’atenció en la capacitat dels individus per viure la vida i també en la llibertat per valorar les opcions que volen elegir.
Entenent el desenvolupament com a llibertat hem de destacar la capacitat humana, que és un factor complementari al capital humà. Per comprendre les capacitats humanes cal tenir en compte: la importància directe pel benestar i la llibertat dels individus, el paper indirecte per influir en el canvi social i el paper indirecte per influir en la producció econòmica.

Com a observacions finals, Sen ens diu que no podem tenir un desenvolupament en què simplement s’acumuli capital i s’elaborin economies eficients, sinó que per tal de tenir un bon desenvolupament cal un procés d’augment de les llibertats individuals i del compromís social. Per tant, seguint la línia de Sen, hem de fer que cada individu es senti partícep d’una societat i sobretot que es potenciïn els sistemes democràtics, on es vegin reflectides les llibertats individuals. També hem de crear sistemes o institucions on les persones es sentin dins de les decisions col·lectives.

¿Basta con sólo educación? De Levin i Kelley (1996) i La mal anomenada reforma del "xec escolar" a Suècia, de Vicenç Navarro

L’article de Levin i Kelley parteix de l’idea que l’educació no és suficient per tal de millorar el creixement econòmic d’un país. L’educació és un element molt eficaç per poder aconseguir un desenvolupament econòmic important, però cal que també ens fixem amb altres factors complementaris que incideixen amb la productivitat d’un país. Al llarg dels últims articles hem vist que molts autors es centren amb el capital humà per tal d’afavorir l’educació. Levin i Kelley fan un pas més i diuen que l’educació és important però hi ha altres factors complementaris que s’han de tenir presents. Alguns d’aquests elements, tal com diuen Brown, Reich i Stern (1990) són: les habilitats de treball en equip, els hàbits de treball, les relacions interpersonals i les orientacions cap a les tasques de treball en equip. Un exemple és una empresa japonesa que s’instal·la als Estats Units. Aquesta empresa a l’hora de contractar no exigia un nivell acadèmic determinat, sinó que es basava amb l’experiència professional prèvia. Per tant, seguint aquesta línia es pot afirmar que els treballadors no cal que satisfacin un nivell mínim de coneixements per aconseguir un lloc laboral adequat, ja que hi intervenen a altres factors. Aquesta visió, però, és difícil que es doni en estudiants amb alt risc social, on cada vegada veiem un percentatge de la població més elevat. Són estudiants majoritàriament de famílies immigrants o pobres, els quals el seu nivell acadèmic no arriba al llindar d’aconseguir un treball fix.
Els autors fan un anàlisi del que passa amb una empresa d’Estats Units que ha de tancar perquè no hi ha productivitat. Més endavant s’uneix amb una empresa japonesa i conseqüentment augmenta la productivitat. Aquesta millora és degut a l’organització i la gestió que utilitza l’empresa japonesa en el seu procés de producció. Aquest procés consistia en equips d’entre 4 i 8 persones, es determinaven les tasques de cadascun, es feien torns i reunions d’equip on es decidien coses importants. En aquesta empresa, la direcció hi tenia un paper bastant reduït, ja que el pes de les decisions requeria en els equips de treball. Això també comportava a fer contractes laborals llargs. Per tant, les millores de la productivitat no eren per tenir treballadors amb millors resultats acadèmics, sinó que era per la gestió del sistema de producció.
En resum, l’educació no garanteix més productivitat. Hi ha altres factors complementaris, a part de l’educació, que incideixen en la producció d’un país. Dos factors complementaris que penso que són rellevants i que destaquen els autors són els nous mètodes d’organització laboral i els nous mètodes de gestió. Aquests factors penso que garanteixen un millor funcionament dins una empresa, ja que no és tan important que un treballador tingui molts títols acadèmics sinó que és més rellevant la forma en com s’aplica aquella feina, és a dir, la seva gestió i organització.

Pel que fa al text de “La mal anomenada reforma del xec escolar a Suècia” ens parla de la crisi econòmica que va patir Suècia a finals de la dècada dels vuitanta i quines repercussions ha comportat. Amb el lideratge d’un partit liberal, una de les primeres accions que fan per sortir de la crisi és reduir la despesa pública i descentralitzar el finançament del sistema educatiu. Aquesta descentralització va comportar que les escoles fossin gestionades des del municipi. Una altra reforma va ser l’anomenat “xec escolar”, que per error s’entén que l’estat paga una quantitat de diners a les famílies i amb aquests diners paguen la matrícula de l’escola que volen que vagin els seus fills. Artur Mas va proposar la introducció del “xec escolar” al sistema educatiu públic català, agafant el model suec com a referència. Però hi ha hagut una confusió de CiU cap al xec escolar: a Suècia és el municipi el que paga les escoles, siguin públiques o privades, i comporta una certa competitivitat entre escoles. Per tant, veiem que hi ha tres grans diferències entre el sistema educatiu suec i el sistema català. La primera diferència és la despesa pública educativa (que a Suècia és bastant més elevada), la segona és la variabilitat de la qualitat educativa que a Catalunya és molt estesa (implica grans desigualtats entre els “millors” estudiants i els “pitjors”). La última gran diferència és que a Suècia l’escola és multiclassista, mentre que a Catalunya és únicament classista.
Per tant, el “xec escolar” a Catalunya accentuaria la dualitat social. A més, no és cert assumir que facilita l’elecció de les escoles per part dels pares, ja que més aviat les dificulta per les classes populars. Penso que Artur Mas ha volgut emmarcar un model suec dins una Catalunya encara molt lluny d’aquest model. El sistema educatiu suec promou la igualtat d’oportunitats i la igualtat de resultats, fet que a Catalunya encara li queda lluny. Penso que està bé agafar com a model un sistema educatiu que funciona, però el que és més important, segons el meu parè, es saber contextualitzar les coses i adaptar-les si s’escau.