Smith. A 2001. La riqueza de las naciones. / Blaug.M 1996. ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?

Adam Smith va ser el primer economiscista que va parlar indirectament del capital humà, mentre que Blaug és un crític de la teoria del capital humà. Segons la visió d’Smith, la riquesa d’un país ve donada per la producció d’aquell país (es trenca amb la visió de que la riquesa només venia donada per l’or i la plata) En el text d’Smith diu que els salaris varien segons el tipus de feina (senzill-difícil/net-brut, etc.), l’aprenentatge que comporta aquest treball i segons si són feines temporals o permanents. El prestigi representa una gran part de la remuneració. El salari també varia segons si són feines temporals o permanents. Per exemple, un paleta serà molt ben pagat perquè tindrà una inestabilitat laboral, ja que treballarà o no depenent de les condicions meteorològiques. Distingeix entre els salaris de treball qualificat (ocupacions que requereixen aprenentatge) i treball ordinari (ocupacions que requereixen esforç físic o no).
Per altra banda, Blaug ens fa un anàlisi exhaustiu sobre com estem actualment en economia de l’educació. L’època de la massificació de les universitats (anys 70) repercuteix directament i modifica l’economia de l’educació d’aquell moment. Sorgeixen noves situacions entre els titulats universitaris, com per exemple, l’atur. Blaug compara la visió dels economistes de la primera generació (anteriors als 70) amb els de la segona generació (posteriors als 70). Els de la primera generació podríem dir que són els que defensen la teoria del capital humà. Blaug els critica pel fet que es van limitar a dir que el fet d’assistir a l’escola i rebre una educació feia que s’incrementessin els salaris en un futur i deixaven de banda les diferències que hi havia entre els orígens de les diferents famílies i les habilitats innates o adquirides de la persona. Diu que els de la segona generació han optat per noves direccions com per exemple, ja no creuen amb l’enfocament de “demanda social”. Davant la massificació del sistema educatiu, la segona generació d’economicistes es planteja tornar a refer els models de finançament educatius dominants, per tant, descarten la previsió de la força laboral com una eina de planificació. Ja no es té una concepció de l’educació tan encarada al món laboral, sinó que es busca una funció socialitzadora de l’educació.
Blaug fa una crítica a la teoria del capital humà dient que la dinàmica dels mercat laborals no tenen en compte aquesta teoria. Hi ha elements que s’han de tenir en compte. El primer és la hipòtesi de la selecció, que n’hi ha dos tipus: la de l’escola i la del mercat laboral. La primera fa referència a que les persones no trien l’educació que volen, fet que crea desigualtats i divisió en les societats. Pel que fa la segona, ens diu que un títol universitari garanteix un accés a determinades feines. Bowles i Gintis defensen la funció socialitzadora de l’escola, és a dir, diuen que les escoles estan enfocades al capitalisme i per tan és un lloc on es reprodueixen les classes socials i les desigualtats entre aquestes. Per exemple, diuen que si ets obrer et quedaràs obrer. Penso que Bowles i Gintis són massa deterministes i porten aquesta visió a l’extrem. Estic d’acord en que l’escola és un lloc on es reprodueixen les desigualtats socials, però penso que l’educació també pot garantir opcions de canvi en l’estatus social d’una persona. Prefereixo tenir aquesta visió esperançadora de l’educació, per tal de no sentir-me inútil en la meva feina.
Un segon element que analitza Blaug és el contracte laboral incomplet. Diu que no existeix un pacte igualitari entre empresari i treballador i que no especifica quines tasques farà aquest treballador, quines condicions tindrà, etc. És per això que molts empresaris opten als contractes temporals, per tal de tenir més poder sobre el treballador i garantir-li més feina o acomiadar-lo segons convingui.
Un altre element a tenir en compte és la segmentació dels mercats laborals. Hi ha molts tipus d’empreses i diferents llocs de treball. L’empresari a l’hora de contractar una persona té en compte aspectes de gènere, ètnia, l’estat civil, l’edat, etc, i per sobre de tot, les credencials acadèmiques.
Per concloure, vull destacar una idea que reflecteix Blaug. L’educació possiblement augmenta la productivitat de l’individu dins d’una empresa, però el que és important és que els treballadors acceptin els factors que influeixen en els seus salaris. Potser, un cop tens el títol universitari, estaràs uns anys amb feines no gaire qualificades. Però penso que una major educació et dóna majors garanties laborals en un futur, que potser no seran els primers anys just sortir de la universitat. Em sembla bastant “trist” que a l’hora de contractar una persona es tinguin en compte aspectes de gènere, ètnia,etc. i no es prioritzi l’experiència i les aptituds que pot arribar a tenir una persona.

Lectura 2: Universidad, fábrica de parados, de Miguel, A. i Martín Moreno, J. 1979.

L’article és un estudi que ens situa al 1973 en plena crisi energètica (crisi del petroli) on hi va haver forts canvis socials econòmics. Aquesta crisi comporta conseqüències negatives pel que fa al sistema educatiu i al treball. És un moment on passem de la societat del ple treball (burgesos i obrers) a una societat de 2/3 (burgesos, obrers i exclosos socials), el darwinisme social era present a la societat on el més fort és el que sobrevivia i també ens trobem amb una important reducció de la despesa pública. Una de les premisses de l’article és: La universitat, fàbrica d’aturats?. Sorgeix una forta problemàtica ja que augmenten els titulats universitaris que estan a l’atur. A la dècada dels 70 va aparèixer un gran increment d’estudiants matriculats a la universitat (a l’article n’anomenen “explosió” de les matrícules universitàries), cosa que va comportar una gran massivitat a les universitats. Aquest increment de la població universitària era degut a l’entrada de moltes dones al món universitari. En general, les carreres amb més universitaris eren les de Ciències, Enginyeries i Arquitectura. Per altra banda, les de Ciències Socials no tenien tanta demanda. Un factor important a destacar és que també es produeix un envelliment de la població universitària. Ara, els universitaris ja no només són estudiants de 18 anys i poc, sinó que també hi ha gent d’edats més elevades. Tot això ens condueix a afirmar que el títol universitari no garanteix l’ocupació d’un treball digne. M’agradaria destacar un estudi d’Espido Freire on es presenten uns relats de joves en situació de precarietat, presents en la nostra realitat. Ens mostra com les noves professions que han anat emergint durant els últims 20-30 anys es troben en situacions més dèbils que altres professions que existeixen des de fa temps, ja que tenen col·legiats professionals, sindicats que els recolzen, etc. Una de les professions en situació “precària” és la dels titulats en Educació Social.
Els autors de l’article proposen una reorganització del sistema d’ensenyament universitari. Fan alguna proposta que penso que és interessant per fer front a aquesta important problemàtica. Una de les accions, encara existent a l’actualitat, és fer una selectivitat. Es tracta d’una prova a exercir un cop acabat el Batxillerat que seleccionarà aquells estudiants “capacitats” per entrar a la Universitat. Aquest examen va servir per disminuir l’entrada d’alumnes universitaris davant de la pluja de masses que es trobaven. Actualment la selectivitat ha estat posada a sobre la taula per debatre-la, ja que molts estudiants hi estaven en contra, però de moment no s’ha trobat cap altra alternativa.
Una segona proposta que fan els autors és augmentar el preu de les matrícules universitàries. Penso que aquesta acció pot tenir repercussions negatives com pot ser l’educació elitista de les universitats. Aquest augment de preus també implica una disgregació entre els diferents centres universitaris. És a dir, necessàriament sorgiran centres amb més qualitat (perquè tenen més recursos econòmics) i centres amb menys qualitat. També provocarà que els centres de més qualitat s’hi organitzin les carreres de tercer cicle o postgraus. No em sembla correcta aquesta diferenciació entre centres universitaris, ja que penso que cal una homogeneïtzació de les universitats. Penso que ha de tenir el mateix valor un títol en una universitat que en una altra.
Una altra acció que es proposa és la de l’estructura de la docència. Cal una bona formació del professorat i també cal potenciar la funció investigadora d’aquests. Actualment ens trobem en una massificació dels universitaris davant d’un nombre reduït de professors. Cal ajustar les ràtios dels professors per tal de garantir una educació de qualitat i més personalitzada, on es fomenti el diàleg, la interacció i el debat.
Una última acció que proposen és la de crear una figura d’orientació educativa i professional als centres educatius. La funció d’aquest agent seria la d’informar al públic i als treballadors sobre tendències i demandes de treball, reciclatge professional, plans d’estudis, perspectives de graduació, etc. Penso que és un bon mètode, ja que d’aquesta manera s’eliminarien les incerteses que tenen els estudiants i els treballadors sobre el ventall que s’ofereix en les seves possibles tasques a realitzar.
Actualment el percentatge d’aturats universitaris ha disminuït. Podríem afirmar que el que va passar just després de la crisi energètica ja s’ha solucionat. La nova era de la informació i la comunicació ha exigit més coneixement del que s’exigia abans i per tant, més llocs de treball més qualificats. Aquest és un factor que ha fet que disminuís l’atur entre els universitaris. També s’ha produït una especialització del treball, fet que ha obert noves ofertes en el mercat del treball. L’atur de les persones sense estudis ha augmentat notablement. Les desigualtats socials i econòmiques es veuen més evidents entre els titulats i els no titulats. L’origen d’aquesta desigualtat prové de la desigualtat d’oportunitats que s’ofereixen en el procés educatiu (un nen de família obrera possiblement no podrà accedir a la universitat per qüestions econòmiques).

M’agradaria fer un breu comentari del vídeo extret del telenotícies de TV3. És una notícia on ens donen dades de l’OCDE. Espanya està per sota la mitjana de la població d’estudiants postobligatoris (51%), mentre que la despesa pública també està per sota la mitjana però millora en despesa per alumne. L’any 2007 va ser la primera vegada a la història on més de la meitat de la població espanyola de més de 25 anys va cursar estudis postobligatoris. Penso que molta gent es va posar a treballar per tal de fer front a la crisis econòmica. La secretària d’estat d’educació, Eva Almunia, ens diu que l’educació ens ajuda a sortir de l’actual estat de crisis econòmica. Diu que a més educació, més possibilitats a un lloc de treball i més ben remunerat. Aquesta és una hipòtesis certa, però hem de tenir present que un títol universitari no sempre et garanteix un bon lloc en el mercat laboral. Actualment però, l’atur d’universitaris és més reduït que en plena crisis energètica.
Finalment, per concloure el comentari vull afirmar que l’educació és la clau per el nostre futur. Una educació ja no només et dóna recursos econòmics, sinó que et dóna coneixement i experiència. A vegades ens pot resultar molt car econòmicament, però jo no perdo l’esperança de que l’educació garanteix millors condicions en el futur.