Lectura 5: Desarollo y libertad, de A. Sen (2000)

Amartya Sen, Premi Nobel d’economia l’any 1998, és un economista que trenca amb la concepció de l’economia clàssica. Fins al moment, tots els economicistes es basaven amb la teoria que tots els homes i dones som iguals. Sen fa un pas més i diu que un factor important de l’ésser humà és la diversitat.
A l’article “La llibertat individual com un compromís social “ens fa un estudi del que creu ell per al desenvolupament. Trenca amb la visió del desenvolupament de la teoria del capital humà i aposta per la llibertat de cada individu. Sen pren una perspectiva que va més enllà de factors econòmics i eficients que porten una major productivitat, posant èmfasi en el desenvolupament en relació a la llibertat i la democràcia.
En una de les principals tesis de l’article ens diu que són els propis individus els que han d’assumir la responsabilitat de desenvolupament i de la transformació del món en què viuen. Estem en un món on hi ha problemes i misèries. Hem de ser conscients que aquests problemes són intrínsicament problemes nostres i hem de prendre’n una responsabilitat. Sen creu que cada individu ha de tenir un compromís social amb la societat on viu.
Conseqüentment, és molt important la responsabilitat individual de cada persona. Si parléssim de responsabilitat social quedaria dividida i faria que s’anul·lessin factors com la motivació o la participació. Per tant, hem de posar èmfasi al paper de la responsabilitat individual. Com diu Sen “Sin la libertad fundamental y la capacidad para hacer una cosa, una persona no puede ser responsable de hacerla. p. 340”. És per això que la llibertat és necessària per tal d’assumir la responsabilitat individual. Cal exercir aquesta llibertat de forma individual a través d’altres institucions, a més de l’Estat, com per exemple organitzacions socials, polítiques, mitjans de comunicació, etc.
Sen no és el primer autor en parlar que la llibertat és un factor motivador per avaluar el canvi econòmic i social. Altres autors anteriors, estudiats a classe, com Adam Simth (llibertats humanes crucials), Karl Marx, John Suart Mill (perspectiva utilitarista) o Hayek ja parlaven de llibertat. Alguns economistes del desenvolupament també han pres la llibertat com a criteri de desenvolupament (Bauer i Lewis).
Sen es pregunta si existeix una diferència significativa entre l’anàlisi del desenvolupament que creu en el creixement de la producció per càpita i l’anàlisi que es centra més l’atenció amb l’augment de la llibertat de l’home. La diferència rau entre “l’aspecte dels processos” i l”l’aspecte de les oportunitats” de la llibertat.
Per tant, Sen trenca amb la concepció tradicional del desenvolupament basat en “el creixement de la producció per càpita” i dóna especial importància a la capacitat humana. Diu que hi ha una certa relació entre capital humà i capacitat humana. El capital humà es centra en la necessitat dels humans per tal d’augmentar les possibilitats de producció, mentre que la capacitat humana centra l’atenció en la capacitat dels individus per viure la vida i també en la llibertat per valorar les opcions que volen elegir.
Entenent el desenvolupament com a llibertat hem de destacar la capacitat humana, que és un factor complementari al capital humà. Per comprendre les capacitats humanes cal tenir en compte: la importància directe pel benestar i la llibertat dels individus, el paper indirecte per influir en el canvi social i el paper indirecte per influir en la producció econòmica.

Com a observacions finals, Sen ens diu que no podem tenir un desenvolupament en què simplement s’acumuli capital i s’elaborin economies eficients, sinó que per tal de tenir un bon desenvolupament cal un procés d’augment de les llibertats individuals i del compromís social. Per tant, seguint la línia de Sen, hem de fer que cada individu es senti partícep d’una societat i sobretot que es potenciïn els sistemes democràtics, on es vegin reflectides les llibertats individuals. També hem de crear sistemes o institucions on les persones es sentin dins de les decisions col·lectives.

¿Basta con sólo educación? De Levin i Kelley (1996) i La mal anomenada reforma del "xec escolar" a Suècia, de Vicenç Navarro

L’article de Levin i Kelley parteix de l’idea que l’educació no és suficient per tal de millorar el creixement econòmic d’un país. L’educació és un element molt eficaç per poder aconseguir un desenvolupament econòmic important, però cal que també ens fixem amb altres factors complementaris que incideixen amb la productivitat d’un país. Al llarg dels últims articles hem vist que molts autors es centren amb el capital humà per tal d’afavorir l’educació. Levin i Kelley fan un pas més i diuen que l’educació és important però hi ha altres factors complementaris que s’han de tenir presents. Alguns d’aquests elements, tal com diuen Brown, Reich i Stern (1990) són: les habilitats de treball en equip, els hàbits de treball, les relacions interpersonals i les orientacions cap a les tasques de treball en equip. Un exemple és una empresa japonesa que s’instal·la als Estats Units. Aquesta empresa a l’hora de contractar no exigia un nivell acadèmic determinat, sinó que es basava amb l’experiència professional prèvia. Per tant, seguint aquesta línia es pot afirmar que els treballadors no cal que satisfacin un nivell mínim de coneixements per aconseguir un lloc laboral adequat, ja que hi intervenen a altres factors. Aquesta visió, però, és difícil que es doni en estudiants amb alt risc social, on cada vegada veiem un percentatge de la població més elevat. Són estudiants majoritàriament de famílies immigrants o pobres, els quals el seu nivell acadèmic no arriba al llindar d’aconseguir un treball fix.
Els autors fan un anàlisi del que passa amb una empresa d’Estats Units que ha de tancar perquè no hi ha productivitat. Més endavant s’uneix amb una empresa japonesa i conseqüentment augmenta la productivitat. Aquesta millora és degut a l’organització i la gestió que utilitza l’empresa japonesa en el seu procés de producció. Aquest procés consistia en equips d’entre 4 i 8 persones, es determinaven les tasques de cadascun, es feien torns i reunions d’equip on es decidien coses importants. En aquesta empresa, la direcció hi tenia un paper bastant reduït, ja que el pes de les decisions requeria en els equips de treball. Això també comportava a fer contractes laborals llargs. Per tant, les millores de la productivitat no eren per tenir treballadors amb millors resultats acadèmics, sinó que era per la gestió del sistema de producció.
En resum, l’educació no garanteix més productivitat. Hi ha altres factors complementaris, a part de l’educació, que incideixen en la producció d’un país. Dos factors complementaris que penso que són rellevants i que destaquen els autors són els nous mètodes d’organització laboral i els nous mètodes de gestió. Aquests factors penso que garanteixen un millor funcionament dins una empresa, ja que no és tan important que un treballador tingui molts títols acadèmics sinó que és més rellevant la forma en com s’aplica aquella feina, és a dir, la seva gestió i organització.

Pel que fa al text de “La mal anomenada reforma del xec escolar a Suècia” ens parla de la crisi econòmica que va patir Suècia a finals de la dècada dels vuitanta i quines repercussions ha comportat. Amb el lideratge d’un partit liberal, una de les primeres accions que fan per sortir de la crisi és reduir la despesa pública i descentralitzar el finançament del sistema educatiu. Aquesta descentralització va comportar que les escoles fossin gestionades des del municipi. Una altra reforma va ser l’anomenat “xec escolar”, que per error s’entén que l’estat paga una quantitat de diners a les famílies i amb aquests diners paguen la matrícula de l’escola que volen que vagin els seus fills. Artur Mas va proposar la introducció del “xec escolar” al sistema educatiu públic català, agafant el model suec com a referència. Però hi ha hagut una confusió de CiU cap al xec escolar: a Suècia és el municipi el que paga les escoles, siguin públiques o privades, i comporta una certa competitivitat entre escoles. Per tant, veiem que hi ha tres grans diferències entre el sistema educatiu suec i el sistema català. La primera diferència és la despesa pública educativa (que a Suècia és bastant més elevada), la segona és la variabilitat de la qualitat educativa que a Catalunya és molt estesa (implica grans desigualtats entre els “millors” estudiants i els “pitjors”). La última gran diferència és que a Suècia l’escola és multiclassista, mentre que a Catalunya és únicament classista.
Per tant, el “xec escolar” a Catalunya accentuaria la dualitat social. A més, no és cert assumir que facilita l’elecció de les escoles per part dels pares, ja que més aviat les dificulta per les classes populars. Penso que Artur Mas ha volgut emmarcar un model suec dins una Catalunya encara molt lluny d’aquest model. El sistema educatiu suec promou la igualtat d’oportunitats i la igualtat de resultats, fet que a Catalunya encara li queda lluny. Penso que està bé agafar com a model un sistema educatiu que funciona, però el que és més important, segons el meu parè, es saber contextualitzar les coses i adaptar-les si s’escau.

Smith. A 2001. La riqueza de las naciones. / Blaug.M 1996. ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?

Adam Smith va ser el primer economiscista que va parlar indirectament del capital humà, mentre que Blaug és un crític de la teoria del capital humà. Segons la visió d’Smith, la riquesa d’un país ve donada per la producció d’aquell país (es trenca amb la visió de que la riquesa només venia donada per l’or i la plata) En el text d’Smith diu que els salaris varien segons el tipus de feina (senzill-difícil/net-brut, etc.), l’aprenentatge que comporta aquest treball i segons si són feines temporals o permanents. El prestigi representa una gran part de la remuneració. El salari també varia segons si són feines temporals o permanents. Per exemple, un paleta serà molt ben pagat perquè tindrà una inestabilitat laboral, ja que treballarà o no depenent de les condicions meteorològiques. Distingeix entre els salaris de treball qualificat (ocupacions que requereixen aprenentatge) i treball ordinari (ocupacions que requereixen esforç físic o no).
Per altra banda, Blaug ens fa un anàlisi exhaustiu sobre com estem actualment en economia de l’educació. L’època de la massificació de les universitats (anys 70) repercuteix directament i modifica l’economia de l’educació d’aquell moment. Sorgeixen noves situacions entre els titulats universitaris, com per exemple, l’atur. Blaug compara la visió dels economistes de la primera generació (anteriors als 70) amb els de la segona generació (posteriors als 70). Els de la primera generació podríem dir que són els que defensen la teoria del capital humà. Blaug els critica pel fet que es van limitar a dir que el fet d’assistir a l’escola i rebre una educació feia que s’incrementessin els salaris en un futur i deixaven de banda les diferències que hi havia entre els orígens de les diferents famílies i les habilitats innates o adquirides de la persona. Diu que els de la segona generació han optat per noves direccions com per exemple, ja no creuen amb l’enfocament de “demanda social”. Davant la massificació del sistema educatiu, la segona generació d’economicistes es planteja tornar a refer els models de finançament educatius dominants, per tant, descarten la previsió de la força laboral com una eina de planificació. Ja no es té una concepció de l’educació tan encarada al món laboral, sinó que es busca una funció socialitzadora de l’educació.
Blaug fa una crítica a la teoria del capital humà dient que la dinàmica dels mercat laborals no tenen en compte aquesta teoria. Hi ha elements que s’han de tenir en compte. El primer és la hipòtesi de la selecció, que n’hi ha dos tipus: la de l’escola i la del mercat laboral. La primera fa referència a que les persones no trien l’educació que volen, fet que crea desigualtats i divisió en les societats. Pel que fa la segona, ens diu que un títol universitari garanteix un accés a determinades feines. Bowles i Gintis defensen la funció socialitzadora de l’escola, és a dir, diuen que les escoles estan enfocades al capitalisme i per tan és un lloc on es reprodueixen les classes socials i les desigualtats entre aquestes. Per exemple, diuen que si ets obrer et quedaràs obrer. Penso que Bowles i Gintis són massa deterministes i porten aquesta visió a l’extrem. Estic d’acord en que l’escola és un lloc on es reprodueixen les desigualtats socials, però penso que l’educació també pot garantir opcions de canvi en l’estatus social d’una persona. Prefereixo tenir aquesta visió esperançadora de l’educació, per tal de no sentir-me inútil en la meva feina.
Un segon element que analitza Blaug és el contracte laboral incomplet. Diu que no existeix un pacte igualitari entre empresari i treballador i que no especifica quines tasques farà aquest treballador, quines condicions tindrà, etc. És per això que molts empresaris opten als contractes temporals, per tal de tenir més poder sobre el treballador i garantir-li més feina o acomiadar-lo segons convingui.
Un altre element a tenir en compte és la segmentació dels mercats laborals. Hi ha molts tipus d’empreses i diferents llocs de treball. L’empresari a l’hora de contractar una persona té en compte aspectes de gènere, ètnia, l’estat civil, l’edat, etc, i per sobre de tot, les credencials acadèmiques.
Per concloure, vull destacar una idea que reflecteix Blaug. L’educació possiblement augmenta la productivitat de l’individu dins d’una empresa, però el que és important és que els treballadors acceptin els factors que influeixen en els seus salaris. Potser, un cop tens el títol universitari, estaràs uns anys amb feines no gaire qualificades. Però penso que una major educació et dóna majors garanties laborals en un futur, que potser no seran els primers anys just sortir de la universitat. Em sembla bastant “trist” que a l’hora de contractar una persona es tinguin en compte aspectes de gènere, ètnia,etc. i no es prioritzi l’experiència i les aptituds que pot arribar a tenir una persona.

Lectura 2: Universidad, fábrica de parados, de Miguel, A. i Martín Moreno, J. 1979.

L’article és un estudi que ens situa al 1973 en plena crisi energètica (crisi del petroli) on hi va haver forts canvis socials econòmics. Aquesta crisi comporta conseqüències negatives pel que fa al sistema educatiu i al treball. És un moment on passem de la societat del ple treball (burgesos i obrers) a una societat de 2/3 (burgesos, obrers i exclosos socials), el darwinisme social era present a la societat on el més fort és el que sobrevivia i també ens trobem amb una important reducció de la despesa pública. Una de les premisses de l’article és: La universitat, fàbrica d’aturats?. Sorgeix una forta problemàtica ja que augmenten els titulats universitaris que estan a l’atur. A la dècada dels 70 va aparèixer un gran increment d’estudiants matriculats a la universitat (a l’article n’anomenen “explosió” de les matrícules universitàries), cosa que va comportar una gran massivitat a les universitats. Aquest increment de la població universitària era degut a l’entrada de moltes dones al món universitari. En general, les carreres amb més universitaris eren les de Ciències, Enginyeries i Arquitectura. Per altra banda, les de Ciències Socials no tenien tanta demanda. Un factor important a destacar és que també es produeix un envelliment de la població universitària. Ara, els universitaris ja no només són estudiants de 18 anys i poc, sinó que també hi ha gent d’edats més elevades. Tot això ens condueix a afirmar que el títol universitari no garanteix l’ocupació d’un treball digne. M’agradaria destacar un estudi d’Espido Freire on es presenten uns relats de joves en situació de precarietat, presents en la nostra realitat. Ens mostra com les noves professions que han anat emergint durant els últims 20-30 anys es troben en situacions més dèbils que altres professions que existeixen des de fa temps, ja que tenen col·legiats professionals, sindicats que els recolzen, etc. Una de les professions en situació “precària” és la dels titulats en Educació Social.
Els autors de l’article proposen una reorganització del sistema d’ensenyament universitari. Fan alguna proposta que penso que és interessant per fer front a aquesta important problemàtica. Una de les accions, encara existent a l’actualitat, és fer una selectivitat. Es tracta d’una prova a exercir un cop acabat el Batxillerat que seleccionarà aquells estudiants “capacitats” per entrar a la Universitat. Aquest examen va servir per disminuir l’entrada d’alumnes universitaris davant de la pluja de masses que es trobaven. Actualment la selectivitat ha estat posada a sobre la taula per debatre-la, ja que molts estudiants hi estaven en contra, però de moment no s’ha trobat cap altra alternativa.
Una segona proposta que fan els autors és augmentar el preu de les matrícules universitàries. Penso que aquesta acció pot tenir repercussions negatives com pot ser l’educació elitista de les universitats. Aquest augment de preus també implica una disgregació entre els diferents centres universitaris. És a dir, necessàriament sorgiran centres amb més qualitat (perquè tenen més recursos econòmics) i centres amb menys qualitat. També provocarà que els centres de més qualitat s’hi organitzin les carreres de tercer cicle o postgraus. No em sembla correcta aquesta diferenciació entre centres universitaris, ja que penso que cal una homogeneïtzació de les universitats. Penso que ha de tenir el mateix valor un títol en una universitat que en una altra.
Una altra acció que es proposa és la de l’estructura de la docència. Cal una bona formació del professorat i també cal potenciar la funció investigadora d’aquests. Actualment ens trobem en una massificació dels universitaris davant d’un nombre reduït de professors. Cal ajustar les ràtios dels professors per tal de garantir una educació de qualitat i més personalitzada, on es fomenti el diàleg, la interacció i el debat.
Una última acció que proposen és la de crear una figura d’orientació educativa i professional als centres educatius. La funció d’aquest agent seria la d’informar al públic i als treballadors sobre tendències i demandes de treball, reciclatge professional, plans d’estudis, perspectives de graduació, etc. Penso que és un bon mètode, ja que d’aquesta manera s’eliminarien les incerteses que tenen els estudiants i els treballadors sobre el ventall que s’ofereix en les seves possibles tasques a realitzar.
Actualment el percentatge d’aturats universitaris ha disminuït. Podríem afirmar que el que va passar just després de la crisi energètica ja s’ha solucionat. La nova era de la informació i la comunicació ha exigit més coneixement del que s’exigia abans i per tant, més llocs de treball més qualificats. Aquest és un factor que ha fet que disminuís l’atur entre els universitaris. També s’ha produït una especialització del treball, fet que ha obert noves ofertes en el mercat del treball. L’atur de les persones sense estudis ha augmentat notablement. Les desigualtats socials i econòmiques es veuen més evidents entre els titulats i els no titulats. L’origen d’aquesta desigualtat prové de la desigualtat d’oportunitats que s’ofereixen en el procés educatiu (un nen de família obrera possiblement no podrà accedir a la universitat per qüestions econòmiques).

M’agradaria fer un breu comentari del vídeo extret del telenotícies de TV3. És una notícia on ens donen dades de l’OCDE. Espanya està per sota la mitjana de la població d’estudiants postobligatoris (51%), mentre que la despesa pública també està per sota la mitjana però millora en despesa per alumne. L’any 2007 va ser la primera vegada a la història on més de la meitat de la població espanyola de més de 25 anys va cursar estudis postobligatoris. Penso que molta gent es va posar a treballar per tal de fer front a la crisis econòmica. La secretària d’estat d’educació, Eva Almunia, ens diu que l’educació ens ajuda a sortir de l’actual estat de crisis econòmica. Diu que a més educació, més possibilitats a un lloc de treball i més ben remunerat. Aquesta és una hipòtesis certa, però hem de tenir present que un títol universitari no sempre et garanteix un bon lloc en el mercat laboral. Actualment però, l’atur d’universitaris és més reduït que en plena crisis energètica.
Finalment, per concloure el comentari vull afirmar que l’educació és la clau per el nostre futur. Una educació ja no només et dóna recursos econòmics, sinó que et dóna coneixement i experiència. A vegades ens pot resultar molt car econòmicament, però jo no perdo l’esperança de que l’educació garanteix millors condicions en el futur.

Lectura 1: Castells, M. L’era de la informació: economia, societat i cultura.

Actualment estem en una nova era de la informació. Els avenços tecnològics han fet que estiguem plenament immersos en una societat totalment digitalitzada. Castells destaca en el text que l’era de la informació ja està abastant àmbits com l’economia, la societat i la cultura. La nova societat de la informació es caracteritza pels següents aspectes que repercuteixen en l’economia: disminució atur, descens dels salaris, increment de les desigualtats, inestabilitat laboral, entre d’altres. Aquests són alguns dels problemes de la societat de la informació, que són conseqüència de la reestructuració actual entre el capital i el treball que provoquen una nova forma d’organització, l’empresa xarxa. El capital s’ha globalitzat i el treball continua essent local.
La societat xarxa té com a resultat processos de treball més individualistes, tot i que es caracteritzen per ser estructures obertes i dinàmiques amb capacitat d’innovació. Com diu Castells, “la nova economia s’organitza entorn de les xarxes globals de capital, gestió i informació, amb un accés al coneixement tecnològic que és la base de la productivitat i competència”. Això no vol dir que desaparegui el capitalisme, sinó que aquest és un capitalisme en xarxes, global i estructurat amb una xarxa de fluxos financers.
Voldria destacar la idea que Castells transmet del què passa amb la cultura dins aquesta nova era. Ens diu que la societat xarxa provoca un canvi qualitatiu en l’experiència humana. Per tant, en la nova era la cultura fa referència directament a la cultura. Estem davant “d’un model purament cultural d’integració i ogranització social”. Estic d’acord amb la seva idea, però penso que hi ha el perill que la cultura quedi estancada simplement dins una xarxa virtual. Crec que s’ha de fer un ús racional de les TIC per tal que no es deixi de banda la cultura popular.

Davant d’aquest escenari, cal fer un pensament sobre quina ha de ser l’educació d’aquesta societat de la informació. Castells creu que les TIC han de ser l’eina bàsica en les pràctiques educatives, de manera que els alumnes han d’estar alfabetitzats digitalment per tal d’adequar-se a la nova societat. En la roda de premsa Projecte Internet Catalunya, Castells manifesta la importància de la competència que l’alumne ha de tenir davant la era digital. L’educació ha d’estar al servei del sistema, un sistema capitalista globalitzat que es basa en les noves tecnologies com a eina per a la producció i la formació. Estic bastant d’acord amb la idea de Castells del qual l’educació ha d’utilitzar les tecnologies, però penso que tampoc s’han de deixar de banda els continguts i els aprenentatges experimentals i de la pròpia persona (per exemple, allò que es pot tocar).

Introducció a l'assignatura

Actualment estem en una societat amb canvis constants. Les tecnologies de la informació i la comunicació estan avançant a un ritme bastant accelerat. Per tant, és important que l'educació també s'adequï a aquesta nova situació.
Aquest serà doncs, l'espai de reflexió i comentaris de l'assignatura d'Economia de l'educació. Penso que aquesta assignatura és molt important pel fet que està molt emmarcada en la nostra societat actual. És fonamental que un pedagog estigui al cas dels canvis que està patint la societat i sàpiga reaccionar davant les reformes.
L'assignatura, com diu el nom, està enfocada a l'economia. Crec que totes les parts del programa són interessants, especialment el bloc 2 que tracta les teories econòmiques i de l'economia de l'educació, que per mi ara mateix són desconegudes.
Espero que l'assignatura m'ajudi a ampliar els meus coneixements en economia i educació i sobretot a estar més al cas i ser crític davant de la societat.